Molts de nosaltres ens trobem amb el napicol al aproximar-nos a l'agricultura ecològica, ja que és una varietat tradicional de llarga tradició, però que a poc a poc s'ha anat deixant de sembrar. No sabem per què, perquè com molts altres de vosaltres sabeu, té una història llarga i està molt present dins de la gastronomia tradicional de la província d'Alacant.
Pertany a la família de les crucíferes, com el rave, col, coliflor, bròquil, romanesco i nap, entre d'altres. Amb el que guarda més semblança és amb el nap, de fet, és com un nap gran, una varietat del nap, però la pell sol ser marró i la carn sol ser taronja o blanca.
És una hortalissa que està desapareixent el seu ús i el seu cultiu, per tant cal recuperar-ho, sembrant i facilitant receptes i usos. En cuina s'empra de forma similar al nap, en guisats de verdures i especialment en l'olleta. Sol posar-se en el Putxero i cuinar-se amb tot tipus de llegums. Es pot menjar cru, ratllat o tallat en fines tires a l'amanida.
PROPIETATS
El seu contingut és bàsicament d'aigua i poques proteïnes,
hidrats de carboni i greixos. El
napicol té molt poques caloríes pel seu baix contingut en greix i
proteïna, i és molt ric en fibra, minerals i vitamines B i C. És una
excel·lent font de betacarotens i folats, la qual cosa l’otorga
propietats nutritives i diurètiques. Respecte al seu contingut mineral,
és ric en potassi, calci, fòsfor,
iode, magnesi, sodi, i vitamines (especialment vitamina).
A
més, el napicol té excel·lents propietats expectorants i emolients, per
la qual cosa el seu consum és molt recomanable per a tractar
enfermetats com la bronquitis, tos excesiva, irritacions en la gola,
faringitis, grip i refredats comuns. L’arrel de la planta del napicol té
propietats sedants, antiinflamatòries, digestives i diurètiques.
UNA MICA DE HISTÒRIA
Catalunya,
com Portugal, és un país que estima els naps (i el napicol es un tipus de nap). Es sospita,
a més, que antigament (abans del descobriment d'Amèrica i de la
vinguda de les creïlles) tenien un pes superior en la cuina. Eren, doncs,
part fonamental a les olles i escudelles, com diu el refrany:
"alabeu-vos, cols, que hi ha naps a l'olla", que indica el superior
apreci a l’arrel que no pas a la fulla.
Els naps es cultiven com a mínim des de l´Edat Mitajana, i ja apareixen
en els textos medievals (Arnau de Vilanova i altres). Sembla que
procedeixen de l´Àsia Menor i la Mediterrània Oriental. Es seu consum és
corrent en Catalunya i Aragó, i abans de la
introducció de la patata fou un producte bàsic per a l’alimentació
humana. També es poden menjar les fulles, com a verdura, i els brots.
Podem
trobar, com a mínim, 4 classes de naps: el napicol, que es troba a la
Selva i sobretot al País Valencià (Costera, etc.), el nap blanc, el
negre, i el nap rodó vermell.
Cada mena de nap corresponent a un microclima i
un terreny que li donen unes característiques de gust i finesa
particulars. Pel que respecta al napicol, (B. Napus var. Napus brassica)
és bàsicament valencià, però també n’ he localitzat el cultiu tradicional a
la Selva, a Tossa de Mar. És rodó, de color groguenc i coll morat o
verd. N’ hi ha una varietat allargada, amb la pell amb zones
rugoses.
RECEPTES
La nostra regió és rica en plats tradicionals, per la qual cosa aquí van algunes idees de receptes perquè us animeu a afegir el napicol en els vostres plats:
• El plat típic per exel·lència amb napicol és l'Arròs amb Fesols i Nap, molt apropiat per els dies de fred, i ja glossat literàriament poor Teodor Llorente, el poeta de la Renaixença valenciana:
• Es pot afegir a més en altres arrossos i en l'olleta, aquí van dues delicioses receptes que inclouen el napicol entre els seus ingredients:
http://cocinayrecetas.hola.com/cocinandoenunrincondelmundo/20130325/arroz-con-napicol/
http://www.murlaweb.com/puchero.html
////
Muchos de nosotros nos encontramos con el napicol al aproximarnos a la agricultura ecológica, pues es una variedad tradicional de larga tradición, pero que poco a poco se ha ido dejando de cultivar. No sabemos porqué, porque como muchos otros de vosotros sabéis, tiene una historia larga y está muy presente dentro de la gastronomía tradicional de la provincia de Alicante.
Pertenece a la familia de las crucíferas, como el rabanito,
col, coliflor, brócoli, romanesco y nabo, entre otros. Con el que guarda mayor
parecido es con el nabo, de hecho, es como un nabo grande, una variedad del nabo, pero cuya piel suele
ser marrón y la carne suele ser naranja o blanca.
Es una hortaliza que está
desapareciendo su uso y su cultivo, por lo tanto hay que recuperarlo,
cultivándolo y facilitando recetas y usos. En cocina se emplea de forma similar
al nabo, en guisos de verduras y en especial en la olleta. Suele ponerse en el Puchero y cocinarse con todo tipo de legumbres. Se puede comer crudo, rallado o cortado en finas tiras en la ensalada.
PROPIEDADES
Su contenido es básicamente de agua y pocas proteínas, hidratos de carbono y grasas. El napicol tiene muy pocas calorías por su bajo contenido en grasa y proteína y es muy rico en fibra, minerales y vitaminas B y C. Es una excelente fuente de betacarotenos y folatos, lo que le otorga propiedades nutritivas y diuréticas. Respecto a su contenido mineral, es rico en potasio, calcio fósforo, yodo, magnesio, sodio, y vitaminas (especialmente vitamina C).
Además, el napicol tiene excelentes propiedades expectorantes y emolientes, por lo que su consumo es muy recomendable para tratar enfermedades como la bronquitis, tos excesiva, irritaciones en la garganta, faringitis, gripe y resfriados comunes. La raíz de la planta del napicol tiene propiedades sedantes, antiinflamatorias, digestivas y diuréticas.
UN POCO DE HISTORIA...
Cataluña, como Portugal, es un país que ama los nabos (y el napicol es un tipo de nabo). Se sospecha, además, que antiguamente (antes del descubrimiento de América y de
la venida de las patatas) tenían un peso superior en la cocina. Eran pues, parte fundamental en las ollas y escudillas.
Los
nabos se cultivan como mínimo desde la Edad Media, y ya aparecen en
los textos medievales (Arnau de Vilanova y otros). Parece que proceden de Asia Menor y el Mediterráneo Oriental. Su consumo es corriente en Cataluña y Aragón y antes de la introducción de la
patata fue un producto básico para la alimentación humana. También se pueden comer las hojas, como verdura, y los brotes.
Podemos
encontrar, como mínimo , 4 clases de nabos: el napicol, que se
encuentra en la Selva y sobre todo en Valencia (Costa, etc.), el
nabo blanco, el negro, y el nabo redondo rosado.
Cada tipo de nabo corresponde a un microclima y un terreno que le dan unas características de sabor y finura particulares. Por
lo que respecta al napicol, (B. napus var. Napus brassica) es
básicamente valenciano, pero también se ha localizado el cultivo
tradicional en la Selva en Tossa de Mar. Es redondo, de color amarillento y cuello morado o verde. También hay una variedad alargada, con la piel con zonas rugosas. En la la región valenciana se suele llamar simplemente nabo, junto a nabos
propiamente dichos, como el blanco oblongo y el redondo. Son la base de las ollas y "pucheros" y del delicioso arroz con judías y nabos.
RECETAS
Nuestra región es rica en platos tradicionales, por lo que ahí van algunas ideas de recetas para que os animéis a añadirlo en vuestros platos:
Enllaços // Enlaces:
